Nou article a Surtdecasa.cat i algunes fotos de Cali

He publicat un altre article a surtdecasa.cat

http://www.surtdecasa.cat/blogs/texas-de-lebre/individualisme-pur-i-dur

Individualisme pur i dur

Que el primer dia que trepitges els EEUU et diguin ¨Benvingut al país de la llibertat i l'individualisme”, xoca. I encara impacta més, si un ve d'un país on a la gent no li agrada anar sola ni al lavabo. Qui renunciaria anar a un concert, al seu restaurant favorit o al cinema perquè no ha trobat ningú amb qui anar? Doncs aquí ho tenen clar: “si ningú hi vol anar, me n'hi vaig tot sol”. És tan normal anar a dinar el diumenge amb la família com passar la tarde tot sol a una cafeteria. El que prima és l'individu i no el grup. Individualisme pur i dur, una paraula de connotació negativa a Europa però que és el pa de cada dia a l'altra part de l'Atlàntic. Ja que, per exemple, al carrer tothom et demana perdó si ha de passar a menys d'un metre de distància d'on estàs tu. Un sorry que podria ser perfectament traduït per: “em disposo a envair el teu espai privat durant uns segons”.


Però té coses positives això de ser tan individualista? Jo amb el temps que porto vivint aquí n'he trobat una de molt clara: la primera paraula és molt fàcil. La gent se´t posa a parlar a qualsevol lloc i de qualsevol cosa. Tothom ja sap que aquella conversa no implica res i quan la conversa s'acaba s'aixequen i se'n van. Un fet que tira per terra una de les característiques de les quals ens agrada presumir més als europeus del sud: que som molt oberts. Una de les situacions que més m'ha xocat, és que als bars, fins i tot aquell que està amb un estat més deplorable pot parlar amb el grup de noies que vulgui. I el millor de tot és que aquestes li contesten i li segueixen la conversa. Una situació totalment impensable a Europa. El que fas és cosa teva i de ningú més. I el que diguin els demés no és tan important. Això et fa tenir més iniciatives i provar de fer més coses. Tot el contrari del que passa a casa nostra, on sembla que el que més ens agrada fer és allò que canta el Justo de La Competència :“criticando, criticando, vivimos criticando”.


Us deixo algunes fotos del viatge a Califòrnia. Totes gentilesa de Gude:

Gude i un servidor decidint cap a on anar (jo assenyalo cap a Wembley)

La costa californiana prop de Santa Mònica

The Streets of San Francisco with Elena (qui ens havia de dir que hi hauria un retrobament sociològic a SF!!) and Markutzen (Aggie and most wanted guy in Germany, basically for his new haircut)

Highway 1. Aquí s'acaba el continent. Impressionant, més de 50 km de costa i penya segats

Venice Beach (LA), freaks and skaters paradise.

A prop del final

Aquest post el vaig esciure fa uns 15 dies, per la falta de les fotografies no l'he publicat abans.

Ja estem a la recta final de curs, i per tant de l'intercanvi. Sembla que fos fa 4 dies quan agafava l'avió amb l'Ester i la Míriam per venir cap a Texas, i aquesta setmana s'acaben les classes i els exàmens. Ja fa dies que es respira un ambient una mica “raro” i la sensació que se't queda quan algú et diu que marxa amb menys d'una setmana és realment extranya. De totes maneres no m'enrollaré amb tot això. Jo he decidit quedar-me una mica més. Fa més d'un més i mig que estic buscant feina per quedar-me uns mesos més als EEUU. Ho estic provant de totes les maneres possibles i imaginables, de moment sense èxit, però al menys que no es pugui dir que no ho he intentat. Tinc al meu favor que no em fa fatla cap visat per quedar-me, però per altra banda nomès puc treballar amb quelcom relacionat amb el que estic estudiant aquí, i per tanat no puc jugar la carta de “burrito maker” a un restaurant mexicà.

Aproximadament fa un parell de setmanes van venir els meus pares amb la meva germana a visitar-me. Van estar uns dies per “l'Estat de l'estrella solitària” i crec que es van emportar una bona impressió de com és la vida texana. Si en voleu saber una mica més: http://xertatexas.posterous.com/ Hi han més actualitzacions al seu bloc de les que segurament mai tindrà el meu.

Una cosa bona que té la universitat nord-americana és que està amb contacte amb el món real (encara recordo haver fet algun examen a la UB o la UAB on el problema de l'examen estava plantejat amb pessetes...). Un dels meu professors aquí als EEUU em va animar a que presentés una idea a un concurs d'idees del seu departament. Al principi no estava gaire convençut però desprès de que m'expliques detalladament les bases del concurs vaig acceptar. El petit detall era que el guanyador s'enduïa 3000 dollars. Doncs bé, la qüestió es que vaig passar a la final, i tot i no guanyar, vaig haver de presentar la meva idea davant de diferents inversors dos cops. Vaig anar vestit amb “traje” i corbata. Quan vaig començar la presentació estava bastant nerviós, ja que tenia 20 texans mirant-me amb cara de no entendre res. Però al final em vaig flipar una mica, ja que vaig pensar que no tenia res a perdre. Finalment, no vaig guanyar però va ser una bona experiència personal per veure com em desenvolupava amb el meu anglès de Robot Level II, i al mateix temps, veure com em queda una corbata.


Molta gent m´ha preguntat, com és la vida a Texas? Deu ser complicat adaptar-te, no? És molt diferent la vida aquí? Abans no tenia resposta però ara ja la tinc. Estàs totalment adaptat a Texas quan un dia t'aixeques i dius: “Avui aniré a veure Arcade Fire a Houston”. I et quedes tan ample.


Miquel Banqué, General Director and coffee maker of Miquel Banqué Consulting Group (thanks Gude)

He estat 10 dies donant voltes per California. D'aquí poc esciure una mica de com m´han anat les coses per la terra dels "Vigilantes de la playa".

Steve (no) Jobs, Gudelini, Markutzen