divendres, 3 de setembre de 2010

Primeres impresions. Primer viatge

No m'he llegit la Constitució nord-americana, però el primer article podria ser perfectament “Aquí les coses es fan a “lo grande” o no es fan”. Als Estats Units, i especialment a Texas tot és enorme: els cotxes semblen camions, les racions de menjar són inacabables, les distancies entre ciutats són enormes, les autopistes són gegantines, l'aire condicionat està posat a la màxima potencia i així moltes altres coses. La veritat es que la vida aquí és més diferent del que em pensava.

Per exemple, des del primer dia em va sobtar molt veure a la majoria del motoristes (n'hi ha pocs) sense casc. Quan vaig preguntar sobre el tema, em van respondre amb una altra pregunta: I per que n'haurien de portar de casc? En un primer moment ho vaig veure com una actitud retrògrada, molt lluny de la “civilitzada” Europa. Però amb els dies m'he donat compte que aquí les coses simplement són diferents, i el tema del casc n'és un bon exemple. Si tens un accident amb la moto i vas sense casc el que en sortirà més mal parat seràs tu. A més a més, la sanitat aquí és privada i personal, o sigui que seràs tu qui hauràs de pagar-te l'hospital. Si creus que t'ho pots pagar o creus que no tindràs cap accident pots anar com vulguis, it's up to you. A diferència d'Europa on l'Estat (tots) ha de pagar els tractaments i operacions d'aquells que han tingut un accident de moto, per tant si l'Estat paga l'Estat decideix si es va amb casc o no. Aquí com pagues tu, tu decideixes.

Pel que fa al dia dia, la rutina comença aparèixer poc a poc. Ja estic instal·lat al que serà casa meva per un temps. És un complex de pisos per estudiants que té de tot, fins i tot massa. Quan en tingui penjaré fotos (aviso que poden ferir molt la sensibilitat d'aquells que treballeu). Per altra banda també he començat les classes. El rollo de moment mola bastant, som poca gent a classe i tothom pregunta a classe, els professors volen que tothom parli jo de moment estic una mica a l'expectativa. He parlat només un cop de moment. Tenim poques hores de classe però s'ha de treballar bastant a casa. Una altra cosa que em va sorprendre és que els professors es presenten el primer dia, t'ensenyen el seu curriculum i t'expliquen una mica a que es dediquen. Fins i tot et parlen de la seva família.


El cap de setmana passat vaig fer el primer viatge, amb un grup dels internacionals vam agafar “l'andante” i vam anar fins Nova Orelans, i com era l'únic que tenia 25 anys em va tocar llogar el cotxe a nom meu i conduir les 8 horetes de viatge. Per sort gràcies a que a la botiga de cotxes no es van empanar ens van donar un cotxe enorme de 8 places i super còmode. També he de dir que alguna estona vam canviar de conductor ja que estava bastant cansat i n'hi havia molts que es morien per conduir un cotxe tan gran. Estavem una mica cagats perque hi havien previsions d'huracà pel cap de setmana, a més a més ens vam assabentar al dia següent que era el 5é aniversari de l'huracà Katrina que va destrossar la ciutat, però al arribar al Lousiana els ànims van canviar per complet. Nova Orleans és una ciutat increïble, el seu passat francès i espanyol li han deixat una bona herència cultural i llocs per visitar. Però no us he d'enganyar, el millor és l'ambient nocturn. Imagineu un Lloret de Mar on enlloc de garitos cutres per a guiris,hi haguessin tot de locals de música en directe de tots els tipus. Doncs més o menys això és Bourbon Street, un carrer llarguíssim on els clubs estan oberts 24 hores i la música en directe no para. Vam veure des d'un grup de rock, fins a un grup de jazz/soul on el més jove tenia 70 anys, passant per una mini actuació a un karaoke. Sé que cau molt lluny però si mai teniu la oportunitat aneu-hi, jo si puc hi tornaré ( i això que vaig conduir 6 hores d'anar i 6 de tornar) A més a més l'equip de la ciutat, els Saints, són els actuals campions de la NFL i per pura xorra vam poder anar a veure un partit!! Vam comprar les entrades a la reventa a un grup de negres que feien bastanta por a fora de l'estadi. Per uns moments em vaig sentir dintre de la serie The Wire, sobretot desprès de tancar “el tracte” em vaig haver d'abraçar amb els 4 armaris amb els que havíem negociat. Tot una experiència. L'estadi és enorme i el partit és tot un xou, però em falta apendre'm una mica millor les regles, els primers 20 minuts no sabia on havia de mirar


De moment poca cosa més, demà debuta l'equip futbol americà de Texas A&M si puc aniré a veure el partit. L'estadi té capacitat “només” per a 86.000 persones. Us deixo un parell de fotografies de New Orelans a Bourboun Street i al Super Dom dels Saints

1 comentari:

  1. Mascle, q fa dies que no dius re!!! Massa ocupat passant'ho bé, no cabronàs? :P Esperem notícies noves!

    ResponElimina