Las Vegas i el 5 a 0

Moltes coses han canviat des de l'últim cop que vaig esciure al blog. S´ha jugat un Barça Madrid, hi han hagut unes eleccions i jo he estat a Las Vegas.

Evidentment, veure el Barça-Madrid a les 12 del migdia i a un casino de Las Vegas no és el mateix que veure'l a un bar de Tortosa o Barcelona a les 9 de la nit. Però, tot i ser 4 gats celebrant-ho, el 5-0 és va fer sentir al mig del desert de Nevada. Però potser no hi ha una ciutat millor per celebrar la victòria del Barça ( o el que sigui) que Las Vegas. Però anem per punts.

La ciutat de Las Vegas és una de les més particulars que he estat mai. És com una mena de Port Aventura gegant on també hi han "atraccions" per a grans i petits. Hi ha tot tipus de coses, i és molt difícil quedar-se amb alguna. Hi ha hotels amb lleons, la piazza San Marco i els canals venecians dintre d´un hotel amb una cel més clar que el de Venècia. Una muntanya russa a sobre d'un edifici, la Torre Eiffel, el Circ du Soleil té 4 espectacles durant la setmana: o tambe pots veure a Jerry Seinfield o un combat d'Ultimate Fight,entre d'altres moltes "animalades".Per falta de pressupot no vaig poder veure moltes de les coses que eren pagant, ja que a Las Vegas sempre s'alegren molt de veure la teva cara de nou client, pero s'alegren encara més de veure la cara dels ex presidents impresa en un bitllet.



Pel que fa als hotels i els casinos, són enormes i amb una temàtica diferent. El meu hotel era una piràmide i tot el seu interior estava ambientat com a tal. I a més de ser grandiosos tenen una quantitat infinita de jocs per fer-te pedre la pasta que portes de casa o has guanyat fa uns minuts. Ja que com molts sabreu l'eslogan que la ciutat utiliza és "What happens in Vegas, stays in Vegas" però sincerament crec que el que més se l'hi adequa més és "What you win in Vegas, stays in Vegas".


La primera cosa que em va impresionar va ser la quantitat de llums i colors que hi han a la ciutat, però després d'haver donat unes quantes voltes pels casinos em va sorprendre una altra cosa: D'on sortia tota aquella gent? Aquella gent que jugava sola a les màquines i al pòquer fos l´hora i el dia que fos. Durant el temps que vaig estar a Las Vegas no vaig obtenir la resposta, però almenys vaig poder comprovar com no era l'únic que es feia aquella pregunta, ja que a un dels fils musicals d'un casino vaig poder senir Eleanor Rigby dels The Beatles on una de les estrofes diu "All the lonley people, Where do they all come from? All the lonley people, Where do they all belong?" No sé si va ser "recoxineo" màxim, o és que els amos dels casinos encara es fan la mateix pregunta desprès de tan de temps.


Però no us penseu que vaig estar els 4 dies amb preguntes tan profundes rondant-me pel cap. Estava a Las Vegas i s´havia dáprofitar. Vaig anar amb una Hammer Limousine, vaig apostar una mica a la ruleta, vam acabar la nit del dissabte a una festa mexicana a una suite d'un hotel, vaig pujar a una mena d'Huracà Condor a dalt d'un edifici, vaig veure la majoria de casinos i hotels. I el millor de tot és que algunes d'aquestes coses les vaig fer amb la samarreta del Barça posada!

Us deixo amb unes fotos que per no perdre la costum no vaig fer jo.

Celebració blaugrana in the limo (si mai aneu a Las Vegas, i voleu llogar una limousine, feu-ho per la tarde. És molt més barat)

All in al negre

Venècia dintre de l´hotel. Els gondoliere fan play-back cantant òpera

Vista de Las Vegas. Soprenent i fals a part iguals

Falten menys de dues setmanes perquè torni cap a casa a passar el Nadal. No sé si esciure més al blog abans de festes. O sigui que potser les pròximes notícies meves us les podré dir face to face.

Segon article a Surtdecasa.cat

Us deixo el segon article que m'han publicat a Surtdecasa.cat (gràcies Neus i Anna):

http://www.surtdecasa.cat/idees/texas-de-lebre-0


Texas de l'Ebre

La responsabilitat de ser el 'Number One'

Si un tortosí vol trucar a casa des de l’estranger, ha de marcar el prefix 34 davant del número de casa seva. En canvi, si un texà vol fer el mateix, el número que ha de posar és l . Aquest simple fet diu molt de la mentalitat dels nord-americans i de la seva posició respecte a la resta del planeta. Però en l’actualitat les coses estan canviant, i un dels molts fets que ho demostren és que avui en dia és possible parlar d’una punta a l'altra del món sense la necessitat de cap prefix, ni tan sols d’un telèfon. I normalment, quan les coses estan canviant els que han d’estar més preocupats són els que van al capdavant, els numero 1, ja que no hi ha res més dramàtic que passar de ser el primer a ser el segon. De cop i volta, ja no ets el centre d'atenció mundial, quan parles ja no t’escolta tanta gent com ho feia abans i ja no et pots permetre el luxe de canviar l´hora una setmana més tard que la resta del planeta perquè has decidit celebrar eleccions.

En aquests moments, la societat nord-americana està intentant mantenir aquesta privilegiada posició a qualsevol preu. Ja sigui tornant a donar més poder als que manaven quan les coses anaven millor econòmicament o, fins i tot, devaluant un dels seus símbols nacionals estrella: el dòlar. Si totes aquestes i altres mesures no donen els seus fruits, segurament el relleu l'agafarà el seu actual principal rival econòmic: la Xina. Un competidor tan temut com desconegut pels nord-americans com per a la majoria dels no orientals, i que encara està molt lluny de ser una democràcia plena. Ja que, si en la vessant econòmica les coses mai havien estat tan igualades entre els dos països, políticament parlant no havien estat mai tan distants.
I un fet que ho demostra és que mentre els segons posaven el crit al cel perquè un dels seus havia guanyat el premi Nobel de la pau, els primers estaven preguntant a una part de la seva població si volien legalitzar la marihuana. Dues maneres de fer per arribat a ser el Number One. Esperem que tant uns com altres ens tinguin en compte a aquells que no ho som.

----
Miquel Banqué és un vividor vocacional, amb el més bon sentit de la paraula. Aquesta curiosa i fascinant vocació l'ha portat a estar menjar pizzes durant deu mesos a Bologna (Itàlia), a comprovar com durant sis mesos a Dublín (Irlanda) l'únic sol que es veu és el del temps de la televisió, i a viure rodejat de cowboys a College Station, (Texas) on resideix en l'actualitat. Pots seguir les seves batalletes a http://%20miqueltexmex.blogspot.com/.




Aprofito per posar algunes fotos, ja que fa poc que m'han dit que hi han algunes fotos del facebook que no les pot veure tothom.


Houston Day:

Houston Night:

Encara que estic a l'altra punta del món segueixo les notícies de casa:

Finalment he descobert el que son les famoses "tortitas" de les pel·lícules:

3 mesos entre cowboys

Doncs sí, ja porto tres mesos vivint a Texas i la veritat és que cada cop les coses van millor. Estic millorant bastant amb l'anglès (encara em falta per arribar a ser tot un William Shakespeare), mica en mica vaig coneixent més gent i el més important: encara no m´han deportat.

Aquestes últimes setmanes he pogut viatjar una mica, he estat a Austin, Dallas i Houston. La veritat és que les ciutats nord-americanes són molt similars i el que realment les fa diferent és la gent que hi viu. M´he emportat moltes més bones impressions que no pas dolentes de totes elles, però si hi ha alguna cosa que m´ha sorprès és la gran quantitat d´Hipanos que hi viuen, sobretot a Houston. Hi han barris sencers on la llengua "oficial" és el castellà. A Dallas vaig veure més d'una tanca publicitària dels Dallas Mavericks escrita exclusivament amb castellà, també m´han comentat que hi ha llocs que han hagut de posar policies hispanos per tal que es puguin comunicar amb gent del barri. És un dels molts sintomes de que aquest país està canviant, i que els que hi porten vivint més temps s´hi hauran d'acostumar.


La setmana passada em va tocar fer la meva primera presentació d'un projecte amb un dels molts grups de treball que tinc. Si una cosa tenen les universitats americanes és que juguen a ser el màxim realistes possibiles. La presentació, figurava que era la reunió anual d'accionistes de Kentucky Fried Chicken, i nosaltes com a directius de l'empresa haviem de convèncer als accionistes per que aprovessin les nostres estratègies pels pròxims anys. Vaig haver-me de vestir de "business casual" i pegar un rollo de 5 minuts davant d'uns 25 nord-americans. No sé si els vaig conevèncer però almenys em van entendre, que per a mi és inclús més important. El més divertit és que tan el professor com els alumnes es possen dintre del paper que els hi toca fer, i la majoria de preguntes per part dels accionistes (alumnes) començen: Com a accionista de l'empresa que sóc, m'agradaria saber que passarà amb els meus diners si.... I l'altre punt interessant són les correcions del professor, és fixa molt més amb la manera que fas la presentació que no pas amb el que dius. A mi per exemple em va insistir amb que intentés manetenir més contacte visual amb els "accionistes", entre d'altres coses. D'aqui un parell de setmanes en tinc un parell més, a veure com van.


A part de la universitat i viatjar, també he anat fent coses per College Station: ha estat Halloween, estic millorant com  a jugador de Flip Cup i Beer Pong, m'estic aficionant al Volleyball (femení) i estic en plens preparatius per marxar d'aquí dos setmanes cap a Las Vegas!!

Encara que no us ho cregueu des de que estic aquí no he fet ni una sola foto amb la meva càmera. O sigui que he d'anar demanant les fotos a l'altra gent. Us deixo amb una foto sobre la nit de Halloween on em vaig disfressar de Maradona, que ha passat la censura corresponent.

Primer article a Surtdecasa.cat

Us passo l'article que m'han deixat publicar a Surtdecasa.cat, la nova agenda cultural i d'oci a les Terres de l'Ebre. Si no coneixeu la web us la recomano, i més si viviu a les TTEE. En principi n'escriuré un al mes. A veure quan tarden a donar-se compte que tinc el català de la ESO suspès.

http://www.surtdecasa.cat/idees/texas-de-lebre

 Texas de l'Ebre

Als Estats Units, tot és més gran

Quan un arriba als Estats Units se n'adona ràpidament de dues coses: que tot és més gran i que els guionistes de Hollywood estan sobrevalorats. Els cotxes, els edificis, els gimnasos, les hamburgueses... són més grans que no pas els que tenim a l'altra banda de l'oceà. Al mateix temps, la majoria de coses que veiem a les pelis yankees són, simplement, una representació de la seva vida quotidiana. Les seves gorres de beisbol, els seus “give me five”, la seva ignorància total per tot allò que passa fora dels EUA, les seves festes a la piscina, són tan reals com el nostre bon clima o els nostres monuments feixistes.
Per tant, si molts dels tòpics són certs i el seu cervell és igual de gran que el nostre, què els fa ser el país més poderós i copiat del món? Després de dos mesos vivint aquí, jo apostaria per les seves ganes d'emprendre i tirar endavant. Són molts els nord-americans que, de petits, van posar una paradeta de llimonada al carrer i, ja de més grans, han tirat endavant projectes tan diversos com Amazon o la botiga del costat de casa on em compro l'entrepà per dinar. Sense seguir cap altra estratègia que la de tirar endavant amb moltes ganes allò amb el que un creu. Les mateixes ganes de seguir treballant sense tenir cap mena de por al fracàs, però sent molt conscient que l'esforç, tot i no ser garantia d'èxit, és el camí a seguir per poder fer realitat el que molts cops es queda simplement en una idea brillant. Ja que com diuen per aquestes terres “No risk, No fun”.


*Miquel Banqué és un vividor vocacional, amb el més bon sentit de la paraula. Aquesta curiosa i fascinant vocació l'ha portat a estar menjar pizzes durant deu mesos a Bologna (Itàlia),  a comprovar com durant sis mesos a Dublín (Irlanda) l'únic sol que es veu és el del temps de la televisió, i a viure rodejat de cowboys a College Station, (Texas) on resideix en l'actualitat. Pots seguir les seves batalletes a http:// miqueltexmex.blogspot.com/.


Us deixo una foto de la conferècia d'estudiants de publicitat, del cap de setmana passat a Dallas. A la foto estic jugant a un dels jocs made in Tortosa Public School amb una neozelandesa i un mexicà.

Comptador de persones que no han sentit mai a paralar de Diego Armando Maradona : 3

Midterm Exam

Aquesta setmana estic d'exàmens


1) Quina de les següents afirmacions referents a l'estat de Texas és INcorrecta:

a) El raïm dels supermercats no té pinyols

b) Hi han caixers automàtics des d'on pots treure diners des del cotxe

c) A la frase "Hi, my name is Miquel and I´m from Barcelona" hi ha gent que respon "Nice to meet you Lucy from Venezuela"

d) Els supermercats estan oberts 24 hores al dia 7 dies a la setmana

e) Pots fer classe amb un estudiant vestit de militar a la teva dreta i un altre vestit de "cadete" a la teva esquerra

f) Anar en pijama a classe està "in"

g) Portar ulleres està "out"

h) A Texas fa fred



2) Quina estratègia productiva segueixen els personatges de la fotografia. La fotografia és datada a l'octubre de 2010 a la platja de Galveston (Golf de Mèxic)

a) Fordisme

b) Ludisme

c) DosTreballen-UnMiraisme

d) DosTreballen-UnMiraisme 2.0 (cervesa en mà)

e) Dictadura del proletariat

Correct Answers: 1) h   2) d

Ja porto més d'un mes

Hola!! Ara feia dies que no escrivia, però no per falta de ganes ni d'històries que explicar. He tingut l'ordinador espatllat i a més a més seguint la meva costum de no portar mai la càmera, no tenia fotos per il·lustrar les batalletes. Durant aquestes últimes setmanes he pogut fer moltes coses, algunes més interessants que d'altres: per fi m´he pogut comprar una paella, m´he tallat el cabell, he disparat una AK 47, he assitit a un partit de voley femení, he fet el primer examen a la universitat, he anat a un "rancho"típicament texà, he començat a jugar a futbol sala (sense fores de banda i amb un camp de hockey gel pero sense gel)...

Com  l'espai del blog i el temps són limitats us explicarà allò més interessant:  la compra de la paella.... No, no tranquils. Passo directament a la AK 47. La setmana passada juntament amb uns 9/10 estudiants internacionals més, vaig anar a un ranxo d'un amic en comú americà. No crec que hi hagi un exemple més clar del que és un ranxo texà: una casa al mig del no res, molta extensíó de terra, animals i armes. Tot i que al principi no ho tenia molt clar, vaig pensar que era una oportunitat única per poder disparar una arma de foc. La sensació és molt extranya i poderosa al mateix temps. No em va acabar de convèncer i ho veig com "algo" que no va molt amb mi. I no us podeu ni imaginar el soroll que fa al disparar. Tot i així és una experiència més i que si tinc la oportunitat potser repeteixo. Mentre disparàvem vaig poder parlar amb en pare del Matt, em va explicar i argumentar perquè tenien armes. La conversa va ser molt interessant (tot i el meu anglès de robot) i vaig poder entendre en part perque ell, vivint al mig del no res i rodejat d'animals i amb el veí més proper a 20 minuts amb cotxe, es sentia més segur dormint amb una arma sota del llit.
A la nit vam fer una barbacoa i ens vam inflar a Budwisers (estic aprenent bastants jocs de beure). Desprès amb uns "quads" i "dos rancheres" vam anar a donar voltes per tot el ranxo, semblava que fos una pel·lícula de Walt Disney per a teenagers, que va tindre el seu moment àlgid quan un dels americans va treure una guitarra i es va a posar a cantar cançons de Ben Harper quan estavem asseguts sobre les boles de palla. Tot moooolt yankee, pero moooolt guapo al mateix temps.

Fa un parell de setmanes vaig poder anar a veure un partit de voley femeni de l'equip de Texas A&M, contra Texas University (el gran rival). L'estadi on juguen és més gran que el palau blaugrana i l'ambient és peculiar. Hi ha una banda de música asseguda a les grades que va tocant durant tot el partit. Abans però van tocar  l'himne nord-americà i tothom es va posar de cara a una bandera de dalt de l'estadi amb la mà al cor a entonar el Star Spangled Barred. Feia una mica de cage. El partit de voley crec que és un bon exemple de com és la comunitat on visc. Mentre l'equip de Texas University (Austin) estava format per jugadores negres, hispàniques, orientals, blanques... l'equip de la meva univeristat Texas A&M estava format EXCLUSIVAMENT per jugadores blanques (amb l'unica variant del color de cabell, i on el cabell negre era més aviat escàs). No hace falta deicr nada mas.

Pel que fa al dia a dia, cada cop estic més adaptat tot i que encara em noto una mica fluix amb l'anglès (sobretot a classe), ja estic dintre de la rutina universitària diurna i nocturna. On he descobert les festes "latines" que es fan al complex on visc jo, i on la paraula Barcelona et va estar per sobre del bé i del mal.

PD: Alguns m'heu enviat mails preguntant-me per l'herència que ha deixat la guerra civil nord-americana a Texas, pero sou molts més els que m'heu enviat mails preguntant-me per les americanes. De moment estic millorant, el cap de setmana del ranxo vaig compartir terra de menjador amb dos alemanys borratxos i un francès.

PD II: Us deio am un parell de fotos del shooting day. No son les dos armes més grans que vaig disparar

Primeres impresions. Primer viatge

No m'he llegit la Constitució nord-americana, però el primer article podria ser perfectament “Aquí les coses es fan a “lo grande” o no es fan”. Als Estats Units, i especialment a Texas tot és enorme: els cotxes semblen camions, les racions de menjar són inacabables, les distancies entre ciutats són enormes, les autopistes són gegantines, l'aire condicionat està posat a la màxima potencia i així moltes altres coses. La veritat es que la vida aquí és més diferent del que em pensava.

Per exemple, des del primer dia em va sobtar molt veure a la majoria del motoristes (n'hi ha pocs) sense casc. Quan vaig preguntar sobre el tema, em van respondre amb una altra pregunta: I per que n'haurien de portar de casc? En un primer moment ho vaig veure com una actitud retrògrada, molt lluny de la “civilitzada” Europa. Però amb els dies m'he donat compte que aquí les coses simplement són diferents, i el tema del casc n'és un bon exemple. Si tens un accident amb la moto i vas sense casc el que en sortirà més mal parat seràs tu. A més a més, la sanitat aquí és privada i personal, o sigui que seràs tu qui hauràs de pagar-te l'hospital. Si creus que t'ho pots pagar o creus que no tindràs cap accident pots anar com vulguis, it's up to you. A diferència d'Europa on l'Estat (tots) ha de pagar els tractaments i operacions d'aquells que han tingut un accident de moto, per tant si l'Estat paga l'Estat decideix si es va amb casc o no. Aquí com pagues tu, tu decideixes.

Pel que fa al dia dia, la rutina comença aparèixer poc a poc. Ja estic instal·lat al que serà casa meva per un temps. És un complex de pisos per estudiants que té de tot, fins i tot massa. Quan en tingui penjaré fotos (aviso que poden ferir molt la sensibilitat d'aquells que treballeu). Per altra banda també he començat les classes. El rollo de moment mola bastant, som poca gent a classe i tothom pregunta a classe, els professors volen que tothom parli jo de moment estic una mica a l'expectativa. He parlat només un cop de moment. Tenim poques hores de classe però s'ha de treballar bastant a casa. Una altra cosa que em va sorprendre és que els professors es presenten el primer dia, t'ensenyen el seu curriculum i t'expliquen una mica a que es dediquen. Fins i tot et parlen de la seva família.


El cap de setmana passat vaig fer el primer viatge, amb un grup dels internacionals vam agafar “l'andante” i vam anar fins Nova Orelans, i com era l'únic que tenia 25 anys em va tocar llogar el cotxe a nom meu i conduir les 8 horetes de viatge. Per sort gràcies a que a la botiga de cotxes no es van empanar ens van donar un cotxe enorme de 8 places i super còmode. També he de dir que alguna estona vam canviar de conductor ja que estava bastant cansat i n'hi havia molts que es morien per conduir un cotxe tan gran. Estavem una mica cagats perque hi havien previsions d'huracà pel cap de setmana, a més a més ens vam assabentar al dia següent que era el 5é aniversari de l'huracà Katrina que va destrossar la ciutat, però al arribar al Lousiana els ànims van canviar per complet. Nova Orleans és una ciutat increïble, el seu passat francès i espanyol li han deixat una bona herència cultural i llocs per visitar. Però no us he d'enganyar, el millor és l'ambient nocturn. Imagineu un Lloret de Mar on enlloc de garitos cutres per a guiris,hi haguessin tot de locals de música en directe de tots els tipus. Doncs més o menys això és Bourbon Street, un carrer llarguíssim on els clubs estan oberts 24 hores i la música en directe no para. Vam veure des d'un grup de rock, fins a un grup de jazz/soul on el més jove tenia 70 anys, passant per una mini actuació a un karaoke. Sé que cau molt lluny però si mai teniu la oportunitat aneu-hi, jo si puc hi tornaré ( i això que vaig conduir 6 hores d'anar i 6 de tornar) A més a més l'equip de la ciutat, els Saints, són els actuals campions de la NFL i per pura xorra vam poder anar a veure un partit!! Vam comprar les entrades a la reventa a un grup de negres que feien bastanta por a fora de l'estadi. Per uns moments em vaig sentir dintre de la serie The Wire, sobretot desprès de tancar “el tracte” em vaig haver d'abraçar amb els 4 armaris amb els que havíem negociat. Tot una experiència. L'estadi és enorme i el partit és tot un xou, però em falta apendre'm una mica millor les regles, els primers 20 minuts no sabia on havia de mirar


De moment poca cosa més, demà debuta l'equip futbol americà de Texas A&M si puc aniré a veure el partit. L'estadi té capacitat “només” per a 86.000 persones. Us deixo un parell de fotografies de New Orelans a Bourboun Street i al Super Dom dels Saints

Tortosa + Barcelona + London + Houston + College Station = 24 hores

Ja està, ja som a College Station! Desprès d'un viatge de quasi bé 24 hores ja estem mig instalats. El viatge s'ha fer més lleuger gràcies a la Míriam i la Ester, les altres dos estudiants de la UAB que estudiaran també a Texas A&M. Hem hagut d'esperar més de 3 hores un bus que ens portes de Houston a College Station, que després ha resultat ser una furgoneta gegant i que una mica més i no puc agafar per falta de lloc. Pero finalment ja estem instalats a casa d'en Matt. Es una mena d'alberg-residència, on la majoria son estudiants internacionals. Quasi tots del grup d'europeus, ja que per als yankees els suecs i els portuguesos són iguals. Doncs aquí vivim unes 15 persones de diferents països, dormim en apartaments petits que rodejen dos cases petites que són on la gent passa el temps. La veritat es que si esta molt bé, molt easy going.


Quan un pensa en Texas les primeres paraules que li venen al cap són cowboy o hamburguesa, que la veritat es que s'acuren molt a la realitat d'aquí. Pero si hagués de definir Texas amb una paraula aquesta seria: SAUNA. Fot una calor espectacular! El primer cop que vaig sortir de l'aeroport, vaig girar-me per buscar la sortida d'aire condicionat calent que suposadament m'estava tocant de ple. La sorpresa va ser no hi havia cap sortida d'aire acondicionat. Es el temps normal, una humitat terrible que costa fins i tot respirar. Si mai voleu participar en un d'aquest concursos per veure qui passa mes temps dintre d'una sauna, crec que Texas pot ser un bon lloc per fer el stage de pretemporada. I evidentment els nord-americans no permeten que ningu els passi la mà per la cara, ni tan sols la naturalesa, o sigui que a qualsevol edifici l'aire acondicionat està posat altíssim per deixar ben clar que si la Terra diu calor ells diuen fred.

Una altra cosa que sorprèn molt són els cotxes, són enormes. A més a més les carreteres són enormes i les voreres pels vianants quasibé inexistents. De moment tot és molt diferent del que havia vist fins ara, el temps dirà si és millor o pitjor. O simplement diferent.

Us deixo una foto del lloc on estic vivint i amb alguns dels meus flatmates


ENGLISH: Finally we've done! We are already in College Station, after almost 24 hours travelling we are here. Fortunately I did all the trip with Miriam and Ester, two nice UAB students which are going to study in Texas A&M too. At the moment we are living at Matt's place, it's a kind of hostel and residence togheter. Most of the people who lives here are europeans, there is a good athmosphere and most of us are going to study at the Business School too.
The wheater is bloody hot, worst that all the places where I've been before. Good place if your want to train for a Sauna contest, but not so good If you have to spend a few months of your life living here. I hope is gonna change soon, but all the americans say that is gonna be like this al least for 1 or 2 months more. The other shocking thing is the Air Condicionated. It's on the maxium level everywhere, so you can pass from a sauna to a frezzer just opening one door. The first thing that surprises you when you land in USA, is the size of all the things. The cars are huge, the food proporcions are huge, the motorways are huge... everything is huge. At the moment everything seems very different than home. I hope the time will help me to find out if it's better or worst. Or just different.

Primera entrada. Un, dos, tres... provant

Howdy! (Hola a tots!)

Sereu pocs els que entreu al blog sense coneixe'm abans. Pero per si de cop i volta aquest blog resulta ser un "best seller" online, l'unic que us fa falta saber es que em dic Miquel Banqué i que gracies a una beca de la Universitat Autonoma de Barcelona estare una temporada vivint (estudiant) a la bonica vila de texana de College Station, a uns 150km de Houston (Estats Units). Espero poder anar actualizant sovint el blog i aixi poder anar explicant com es la vida a l'altra part del mon.

PD: La falta d'accents es culpa del teclat nord-america. Les d'ortografia son culpa meva.

PD II: Pels meus aferrims seguidors penseu que es un blog per a tots els publics, aixi que tranquilitat i bons aliments amb els comentaris.


English

Hello everybody! Most of you will know me before but if someone gets lost in this blog, all you need to know is that my name is Miquel Banque and I'll spend some time in Texas for a while, in College Station an university city close to Houston. I hope keep you informed about my experience here.

Spanish

Para aquellos que no entendais ninguna de las dos lenguas mas influyentes en la actualidad, supongo que entre el catalán y mi "macarronic english" podreis entender mas o menos lo que me va pasando. Si no es asi, just let me know.


Italian

Scusataemi italian people, ma ho pensato che è meglio distruggiere la lingua di Shakespeare che non quella di Dante Alighieri. Penso che con il catalano è il mio inglese di robot potrete capire piu o meno come è la vita qua a Texas. Se volete sapere un po di piu o non capite bene e volete un corso di catalano on-line, mandatemi una e-mail