divendres, 19 de novembre de 2010

Segon article a Surtdecasa.cat

Us deixo el segon article que m'han publicat a Surtdecasa.cat (gràcies Neus i Anna):

http://www.surtdecasa.cat/idees/texas-de-lebre-0


Texas de l'Ebre

La responsabilitat de ser el 'Number One'


Si un tortosí vol trucar a casa des de l’estranger, ha de marcar el prefix 34 davant del número de casa seva. En canvi, si un texà vol fer el mateix, el número que ha de posar és l . Aquest simple fet diu molt de la mentalitat dels nord-americans i de la seva posició respecte a la resta del planeta. Però en l’actualitat les coses estan canviant, i un dels molts fets que ho demostren és que avui en dia és possible parlar d’una punta a l'altra del món sense la necessitat de cap prefix, ni tan sols d’un telèfon. I normalment, quan les coses estan canviant els que han d’estar més preocupats són els que van al capdavant, els numero 1, ja que no hi ha res més dramàtic que passar de ser el primer a ser el segon. De cop i volta, ja no ets el centre d'atenció mundial, quan parles ja no t’escolta tanta gent com ho feia abans i ja no et pots permetre el luxe de canviar l´hora una setmana més tard que la resta del planeta perquè has decidit celebrar eleccions.

En aquests moments, la societat nord-americana està intentant mantenir aquesta privilegiada posició a qualsevol preu. Ja sigui tornant a donar més poder als que manaven quan les coses anaven millor econòmicament o, fins i tot, devaluant un dels seus símbols nacionals estrella: el dòlar. Si totes aquestes i altres mesures no donen els seus fruits, segurament el relleu l'agafarà el seu actual principal rival econòmic: la Xina. Un competidor tan temut com desconegut pels nord-americans com per a la majoria dels no orientals, i que encara està molt lluny de ser una democràcia plena. Ja que, si en la vessant econòmica les coses mai havien estat tan igualades entre els dos països, políticament parlant no havien estat mai tan distants.
I un fet que ho demostra és que mentre els segons posaven el crit al cel perquè un dels seus havia guanyat el premi Nobel de la pau, els primers estaven preguntant a una part de la seva població si volien legalitzar la marihuana. Dues maneres de fer per arribat a ser el Number One. Esperem que tant uns com altres ens tinguin en compte a aquells que no ho som.

----
Miquel Banqué és un vividor vocacional, amb el més bon sentit de la paraula. Aquesta curiosa i fascinant vocació l'ha portat a estar menjar pizzes durant deu mesos a Bologna (Itàlia), a comprovar com durant sis mesos a Dublín (Irlanda) l'únic sol que es veu és el del temps de la televisió, i a viure rodejat de cowboys a College Station, (Texas) on resideix en l'actualitat. Pots seguir les seves batalletes a http://%20miqueltexmex.blogspot.com/.




Aprofito per posar algunes fotos, ja que fa poc que m'han dit que hi han algunes fotos del facebook que no les pot veure tothom.


Houston Day:





Houston Night:




Encara que estic a l'altra punta del món segueixo les notícies de casa:




Finalment he descobert el que son les famoses "tortitas" de les pel·lícules:




diumenge, 14 de novembre de 2010

3 mesos entre cowboys

Doncs sí, ja porto tres mesos vivint a Texas i la veritat és que cada cop les coses van millor. Estic millorant bastant amb l'anglès (encara em falta per arribar a ser tot un William Shakespeare), mica en mica vaig coneixent més gent i el més important: encara no m´han deportat.

Aquestes últimes setmanes he pogut viatjar una mica, he estat a Austin, Dallas i Houston. La veritat és que les ciutats nord-americanes són molt similars i el que realment les fa diferent és la gent que hi viu. M´he emportat moltes més bones impressions que no pas dolentes de totes elles, però si hi ha alguna cosa que m´ha sorprès és la gran quantitat d´Hipanos que hi viuen, sobretot a Houston. Hi han barris sencers on la llengua "oficial" és el castellà. A Dallas vaig veure més d'una tanca publicitària dels Dallas Mavericks escrita exclusivament amb castellà, també m´han comentat que hi ha llocs que han hagut de posar policies hispanos per tal que es puguin comunicar amb gent del barri. És un dels molts sintomes de que aquest país està canviant, i que els que hi porten vivint més temps s´hi hauran d'acostumar.


La setmana passada em va tocar fer la meva primera presentació d'un projecte amb un dels molts grups de treball que tinc. Si una cosa tenen les universitats americanes és que juguen a ser el màxim realistes possibiles. La presentació, figurava que era la reunió anual d'accionistes de Kentucky Fried Chicken, i nosaltes com a directius de l'empresa haviem de convèncer als accionistes per que aprovessin les nostres estratègies pels pròxims anys. Vaig haver-me de vestir de "business casual" i pegar un rollo de 5 minuts davant d'uns 25 nord-americans. No sé si els vaig conevèncer però almenys em van entendre, que per a mi és inclús més important. El més divertit és que tan el professor com els alumnes es possen dintre del paper que els hi toca fer, i la majoria de preguntes per part dels accionistes (alumnes) començen: Com a accionista de l'empresa que sóc, m'agradaria saber que passarà amb els meus diners si.... I l'altre punt interessant són les correcions del professor, és fixa molt més amb la manera que fas la presentació que no pas amb el que dius. A mi per exemple em va insistir amb que intentés manetenir més contacte visual amb els "accionistes", entre d'altres coses. D'aqui un parell de setmanes en tinc un parell més, a veure com van.


A part de la universitat i viatjar, també he anat fent coses per College Station: ha estat Halloween, estic millorant com  a jugador de Flip Cup i Beer Pong, m'estic aficionant al Volleyball (femení) i estic en plens preparatius per marxar d'aquí dos setmanes cap a Las Vegas!!

Encara que no us ho cregueu des de que estic aquí no he fet ni una sola foto amb la meva càmera. O sigui que he d'anar demanant les fotos a l'altra gent. Us deixo amb una foto sobre la nit de Halloween on em vaig disfressar de Maradona, que ha passat la censura corresponent.