divendres, 16 de setembre de 2011

Lessons learned after a year in the U.S.

L'article també l'he publicat a Surtdecasa: http://surtdecasa.cat/blogs/texas-de-lebre/lessons-learned-after-year-us

Desprès de viure durant més d’un any als Estats Units, i aprofitant que ja em queda poc per tornar cap a casa, us deixo algunes de les coses que he après durant aquest temps. Curiosament, crec que res del que he escrit aquí baix ho he après dintre d’una aula de la universitat. 



Viure a l’estranger et permet està aprenent constantment.

La gran majoria de persones, siguin d’on siguin, són bona gent.

Canviar és inevitable, evolucionar és opcional.

No és bo passar tot el dia davant de l'ordinador.

Viure als EUA et permet donar-te compte de la importància de saber parlar castellà i el potencial que té Amèrica Llatina.

En general, les texanes són mes guapes que les californianes; però estem parlant de mínimes diferències. 

Aprendre bé una nova llengua és complicat. 

Pots pensar que és un tots contra tu. Però realment és un tots contra tots, amb el pitjor i amb el millor dels sentits.

Les ciutats nord-americanes és millor viure-les que visitar-les.

Si agafessis un avió durant 12 hores i al baixar tot fos igual que a casa teva, és que alguna cosa va malament.

Canviar fa por, però a la llarga et pot fer més fort.

La majoria dels espanyols de fora de Catalunya no entenen que una part dels catalans no es sentin espanyols. Ara bé, entenen perfectament que el 99% restant de la població del món tampoc s’ho senti.

Com a casa no es menja enlloc.

Ser un immigrant sense recursos deu ser molt complicat, perquè ser un immigrant amb recursos (a vegades) és una mica complicat.

Els entorns i les persones de les que t’envoltes et condicionen, i molt.

La cultura musical als EEUU és BRUTAL

Com més viatges, més ganes tens de conèixer. Com més coneixes, més ganes tens d’aprendre. Com més aprens més ganes tens de viatjar.
  
La felicitat ha de ser compartida.


------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquesta és la frase que vaig esciure fa temps a la llibreta que he portat a sobre durant aquest any:


Estudia, viaja, esfuérzate. Haz lo que te atraiga, confía en ti y en los demás. Y sé honrado (Michel Camdessus)



No sé si torno cap a casa havent aprés molt o poc, o si torno sent millor o pitjor persona. L'únic que puc dir  que torno canviat i diferent.

I si o us ho creieu mireu la foto.





Us deixo una altra foto del partit de beisbol que vaig anar a veure dels San Francisco Giants, actuals campions de les “World Series”. També he estat a Tijuana però em vaig deixar la càmera a casa i no vaig fer ni una trista foto.  Si dubteu del viatge, us puc ensenyar el segell que em va posar l’agent Morris al passaport després d’haver-me retingut a la frontera més d’una hora.






L'última foto és del parc de Yosemite. Personalment no havia estat mai a un lloc on el contacte amb la naturalesa fos tan intens com a Yosemite. Durant els dos dies que vaig estar-hi em vaig donar compte del temps que feia que no passava una estona a soles fora d’una gran ciutat, una experiència recomanable a tots els sentits. Això sí, és recomanable mirar el temps que farà abans de començar una ruta de més de 4 hores. Ja que a mi em va agafar una tempesta a sobre de la cascada d’aigua més alta de tots els Estats Units...




dimecres, 10 d’agost de 2011

Nou Article a Surtdecasa.cat

He publicat un nou article a Surtdecasa.cat. Si li voleu donar un cop d'ull aquí us el deixo

http://www.surtdecasa.cat/blogs/texas-de-lebre/texas-city


El primer que he de dir és que el nom del blog, “Texas de l’Ebre”, ja no té sentit. Des de fa més o menys un mes he deixat de viure a Texas, on m’he donat compte que estava més adaptat del que em pensava, i m’he mudat a San Francisco. En poques paraules, he passat de viure al mig del “Bible Belt” a la ciutat més lliberal de la costa Est i segurament de tots els Estats Units. Tot un senyor canvi .Pel poc temps que porto a la ciutat del Golden Gate Bridge, puc dir que San Francisco i Texas tenen una cosa en comú: la llengua. A tots dos llocs és parla anglès. Tota la resta no té res a veure.

També cal dir que la majoria dels estereotips Texans que coneixem són reals. En canvi, la majoria de coses que associem a Califòrnia no existeixen, almenys a San Francisco. La gent no va amb monopatí, no hi ha “Vigilantes de la Playa”, i per no haver-hi, no hi ha ni bon temps. Una de les coses que més xoca al arribar a SF és la gran quantitat de Homeless (sense sostre) que hi ha pels carrers. És increïble el gran nombre de persones que deambulen pel carrer parlant amb elles mateixes, empenyent carretons o dormint pel terra. I encara impacta més la indiferència amb la que els vianants conviuen amb aquesta realitat.

La combinació d’una societat on la família no és el gran pilar del suport personal com passa a casa nostra; la manca d’un sistema sanitari universal i una flexibilització laboral extrema, fa que la línia entre dormir calent a casa o fer-ho al carrer sigui molt prima. Creant un problema que cap de les persones amb les quals n’he parlat m’han sabut donar una solució. Més aviat tot el contrari, ja que el primer que em dir només arribar a “The City” va ser: “Tota aquesta gent que veus vivint al carrer serveix al Govern per recordar-nos als que treballem, que ens passaria si un dia se’ns ocorregués deixar-ho de fer i dedicar-nos a fer una altra cosa”. Tota una declaració d’intencions.


Us deixo una foto d'alguna de les coses que he fet durant els últims dies. Fer de P de la paraula Pixar durant la visita a l'empresa.


dimarts, 2 d’agost de 2011

Un cowboy a San Francisco

El primer que he de dir és que el nom del blog ja no té sentit. Des de fa més d'un mes aquest lloc s'hauria de dir “Un català rodejat de Californians” ,“d'emprenedors” o “de sense sostres”. Ja fa unes quantes setmanes que he deixat enrere l'estat de l'estrella solitària, per viure una nova experiència a San Francisco. O sigui que si abans el paisatge estava poblat de cowboys, camionetes i hamburgueses gegants, ara el pà de cada dia és la boira, les empreses de tecnologia i l'olor a marihuana. No sé si és per haver estat tant de temps a Texas, però San Francisco ha estat un canvi de vida total.

Amb el poc temps que porto de moment ja puc dir almenys una cosa que m'agrada i una cosa que no d'aquesta XXX (aquí hi aniria un adjectiu, però és SF en necessita més d'un) ciutat. El que no m'agrada és el temps. Si la majoria d'informació que teniu de Califòrnia ve de les pel·lícules, com és el meu cas, pensareu a que aquí tothom va amb banyador. Doncs no és el cas de San Francisco. Aquí a l'estiu fa fred i ja us podeu oblidar dels pantalons curts. Per altra banda, un dels grans atractius que té “The City” és la gent. Mai m'hauria imaginat que acabaria parlant dels gràfics de les pel·lícules de Pixar durant una sobretaula (gràcies Guillem!)

Per no parlar del projecte amb el qual he col·laborat durant aquest mes de juliol: Imagine. On he conegut persones d'un perfil Im-Presionante. Al mateix temps que he pogut viure l'experiènica del Silicon Valley d'una forma immillorable. He visitat empreses que havia estudiat a la facultat com IDEO o Google, he pogut sentir la història personal de molts emprenedors incloent el fundador d'Airbnb,un servei que he utilitzat alguns cops i a la qual havia enviat el meu currículum (i no havia obtingut resposta). També he pogut jugar un parell de paxangues als camps de fútbol de Stanford, un dels pocs llocs a Silicon Valley on és més important tenir experiència al futbol regional ebrenc que un màster a Berkeley. Però sobre tot he pogut viure en primera persona com funciona un projecte tan brillant i apassionant com és Imagine. Ha estat un mes molt intens rodejat de molt bona gent, de la qual he pogut aprendre moltíssim durant el dia dia ( i el nit a nit) Si en voleu saber una mica més doneu-li un cop d'ull al blog del projecte,que casualment alguns dels articles els he escrit jo!: http://imagine.cc/blog/


Ah! Una altra cosa que sorprèn negativament de San Francisco és la quantitat de gent que viu pels carrers, els Homeless. A mi personalment em va impressionar més la gran indiferència amb que els vianants conviuen amb un panorama desolador. Malalts mentals, pobres o gent que simplement les coses li han anat malament comparteixen les voreres (que ara són casa seva) amb programadors informàtics de grans multinacionals que consulten el seu e-mail a l'Ipad sense immutar-se. Molts cops em venen al cap les escenes de les pel·lícules de guerra on els vençuts esperen amb cara de derrota no se sap ben bé el que.


Us deixo algunes fotos que seguint amb la tònica habitual tampoc he fet jo. Perè en la meva defensa puc dir que m'he tirat un mes fent vídeos i fotos de tot el que ha passat i ha deixat de passar a Imagine.

Represenant Texas A&M amb la gorra texana a territori Stanford


Celebració de la victòria a Stanford. Alguns merengues van poder experimentar una sensació que fa temps que no viuen...



Dreamers and The Imaginenta.

divendres, 27 de maig de 2011

Nou article a Surtdecasa.cat i algunes fotos de Cali

He publicat un altre article a surtdecasa.cat

http://www.surtdecasa.cat/blogs/texas-de-lebre/individualisme-pur-i-dur

Individualisme pur i dur


Que el primer dia que trepitges els EEUU et diguin ¨Benvingut al país de la llibertat i l'individualisme”, xoca. I encara impacta més, si un ve d'un país on a la gent no li agrada anar sola ni al lavabo. Qui renunciaria anar a un concert, al seu restaurant favorit o al cinema perquè no ha trobat ningú amb qui anar? Doncs aquí ho tenen clar: “si ningú hi vol anar, me n'hi vaig tot sol”. És tan normal anar a dinar el diumenge amb la família com passar la tarde tot sol a una cafeteria. El que prima és l'individu i no el grup. Individualisme pur i dur, una paraula de connotació negativa a Europa però que és el pa de cada dia a l'altra part de l'Atlàntic. Ja que, per exemple, al carrer tothom et demana perdó si ha de passar a menys d'un metre de distància d'on estàs tu. Un sorry que podria ser perfectament traduït per: “em disposo a envair el teu espai privat durant uns segons”.


Però té coses positives això de ser tan individualista? Jo amb el temps que porto vivint aquí n'he trobat una de molt clara: la primera paraula és molt fàcil. La gent se´t posa a parlar a qualsevol lloc i de qualsevol cosa. Tothom ja sap que aquella conversa no implica res i quan la conversa s'acaba s'aixequen i se'n van. Un fet que tira per terra una de les característiques de les quals ens agrada presumir més als europeus del sud: que som molt oberts. Una de les situacions que més m'ha xocat, és que als bars, fins i tot aquell que està amb un estat més deplorable pot parlar amb el grup de noies que vulgui. I el millor de tot és que aquestes li contesten i li segueixen la conversa. Una situació totalment impensable a Europa. El que fas és cosa teva i de ningú més. I el que diguin els demés no és tan important. Això et fa tenir més iniciatives i provar de fer més coses. Tot el contrari del que passa a casa nostra, on sembla que el que més ens agrada fer és allò que canta el Justo de La Competència :“criticando, criticando, vivimos criticando”.


Us deixo algunes fotos del viatge a Califòrnia. Totes gentilesa de Gude:

Gude i un servidor decidint cap a on anar (jo assenyalo cap a Wembley)


La costa californiana prop de Santa Mònica


The Streets of San Francisco with Elena (qui ens havia de dir que hi hauria un retrobament sociològic a SF!!) and Markutzen (Aggie and most wanted guy in Germany, basically for his new haircut)



Highway 1. Aquí s'acaba el continent. Impressionant, més de 50 km de costa i penya segats

Venice Beach (LA), freaks and skaters paradise.

diumenge, 22 de maig de 2011

A prop del final

Aquest post el vaig esciure fa uns 15 dies, per la falta de les fotografies no l'he publicat abans.

Ja estem a la recta final de curs, i per tant de l'intercanvi. Sembla que fos fa 4 dies quan agafava l'avió amb l'Ester i la Míriam per venir cap a Texas, i aquesta setmana s'acaben les classes i els exàmens. Ja fa dies que es respira un ambient una mica “raro” i la sensació que se't queda quan algú et diu que marxa amb menys d'una setmana és realment extranya. De totes maneres no m'enrollaré amb tot això. Jo he decidit quedar-me una mica més. Fa més d'un més i mig que estic buscant feina per quedar-me uns mesos més als EEUU. Ho estic provant de totes les maneres possibles i imaginables, de moment sense èxit, però al menys que no es pugui dir que no ho he intentat. Tinc al meu favor que no em fa fatla cap visat per quedar-me, però per altra banda nomès puc treballar amb quelcom relacionat amb el que estic estudiant aquí, i per tanat no puc jugar la carta de “burrito maker” a un restaurant mexicà.

Aproximadament fa un parell de setmanes van venir els meus pares amb la meva germana a visitar-me. Van estar uns dies per “l'Estat de l'estrella solitària” i crec que es van emportar una bona impressió de com és la vida texana. Si en voleu saber una mica més: http://xertatexas.posterous.com/ Hi han més actualitzacions al seu bloc de les que segurament mai tindrà el meu.

Una cosa bona que té la universitat nord-americana és que està amb contacte amb el món real (encara recordo haver fet algun examen a la UB o la UAB on el problema de l'examen estava plantejat amb pessetes...). Un dels meu professors aquí als EEUU em va animar a que presentés una idea a un concurs d'idees del seu departament. Al principi no estava gaire convençut però desprès de que m'expliques detalladament les bases del concurs vaig acceptar. El petit detall era que el guanyador s'enduïa 3000 dollars. Doncs bé, la qüestió es que vaig passar a la final, i tot i no guanyar, vaig haver de presentar la meva idea davant de diferents inversors dos cops. Vaig anar vestit amb “traje” i corbata. Quan vaig començar la presentació estava bastant nerviós, ja que tenia 20 texans mirant-me amb cara de no entendre res. Però al final em vaig flipar una mica, ja que vaig pensar que no tenia res a perdre. Finalment, no vaig guanyar però va ser una bona experiència personal per veure com em desenvolupava amb el meu anglès de Robot Level II, i al mateix temps, veure com em queda una corbata.


Molta gent m´ha preguntat, com és la vida a Texas? Deu ser complicat adaptar-te, no? És molt diferent la vida aquí? Abans no tenia resposta però ara ja la tinc. Estàs totalment adaptat a Texas quan un dia t'aixeques i dius: “Avui aniré a veure Arcade Fire a Houston”. I et quedes tan ample.


Miquel Banqué, General Director and coffee maker of Miquel Banqué Consulting Group (thanks Gude)





He estat 10 dies donant voltes per California. D'aquí poc esciure una mica de com m´han anat les coses per la terra dels "Vigilantes de la playa".

Steve (no) Jobs, Gudelini, Markutzen

dissabte, 2 d’abril de 2011

El DF guey!

No puedo empezar mi relato sobre México de otra manera: Gracias Diego! Gracias a ti y a los tuyos por hacerme sentir como en casa tan lejos de ella. Espero poder tratarte igual de bien cuando vengas a visitarme.

La verdad es que el viaje a México surgió de manera poco organizada, tanto es así que compré el billete justo un día antes, y gracias a la competencia de las aerolíneas americanas no me costó un ojo de la cara. Cuando les expliqué a mi “advisors” que quería ir a México recibí varias recomendaciones y emails de la universidad recomendándome que no fuese a México. Creo que no entendían cómo alguien prefería visitar un país que según ellos está en guerra ,en vez de irse una semana a la playa a emborracharse y jugar a voley playa con tías en bikini. He de reconocer que yo también me lo pregunté bastantes veces. Pero la verdad es que ir a México era una oportunidad única y que no podía dejar pasar, sería la primera vez que visitaría un país de los considerados “no occidentales” y sería la primera ocasión que siendo un extranjero no tendría ningún problema con la lengua.


Así que, después de sólo dos horas de vuelo me encontraba en el aeropuerto del DF. Mi primera sensación fue la de ser una estrella de los Houston Rockets, porque al abrirse la puerta del aeropuerto de las aproximadamente 100 personas que había allí, la más alta me llegaba al pecho. Cuando íbamos en coche del aeropuerto a casa de unos amigos de Diego, me vino a la cabeza una de las frases que más me han repetido los norteamericanos durante estos meses. “ En Europa lo tenéis mucho mas fácil para viajar. Todo está mas cerca”. Pensé en lo diferente que era todo aquello, y que sólo estaba a dos horas en avión desde Houston!

Después de conocer a los primeros amigos de Diego, fuimos a comer unos tacos en la calle, el alimento preferido de los mexicanos. He de decir que los americanos viven completamente engañados sobre los tacos y lo que ellos consideran comida mexicana en general, ya que lo que comen en una y otra parte de la frontera sólo tiene una cosa en común, el nombre. Y en México los tacos se comen a todas horas y en cualquier lugar. No sé quien es mas desafortunado en su tierra, el italiano al que no le gusta la pasta o el mexicano al que no le gustan los tacos.

Los dos primeros días tuve la oportunidad de conocer un poco más el DF. Todo un monstruo de ciudad. Un monstruo como en los que salen en los cuentos para niños, y que ya sea por su tamaño o por su reputación es temido por algunos. Pero como pasa en las historias infantiles, muchos monstruos no san tal malos como dicen. Y cuando los conoces un poquito mejor, lo que te encuentras es una realidad completamente diferente. Una realidad que no tienen nada que ver con lo que se dice de ellos. Así es el DF, una ciudad enorme llena de muy buena gente.


Al mismo tiempo México es un país de contrastes. El hombre más rico del mundo nació en el DF, pero en todo el mundo hay más mexicanos pobres que ciudadanos españoles. Para que os hagáis una idea, una día cruzando un puente en coche, a un lado del puente había un campo de golf y en el otro una montaña llena de chabolas. Los mexicanos conviven con estos contrastes, es lo que han vivido desde siempre, una cosa que siempre ha estado allí. Y que la mayoría les gustaría mejorar, aunque sinceramente no sé como.

Durante el viaje, pude conocer el DF de día y el de noche (aunque me quedaron algunos sitios turísicos para visitar), fuí a una comida familiar, comprobé como Mr Slim lo tiene todo bien controlado, visité las pirámides, comprobé los atascos de una de las ciudades más grandes del mundo...

Mi experiencia personal es totalmente positiva. Y después de mi viaje os puedo decir dos cosas sobre México: que es un lugar que vale mucho la pena visitar y que aun les falta mucho para ganar un mundial de baloncesto.


PD: Tengo que decir que durante los días en México en ningún momento me sentí inseguro. Agarré el metro y el autobús sólo sin ningún tipo de problema. Solo una pequeña recomendación si nunca visitáis el país. Intentar no tener de compañero de viaje al Sr Montezuma. Para daros una pista, sólo deciros que a partir del cuarto día mi dieta se redujo a arroz blanco y tostadas con aceite y sal.

Diego y sus cuates


Piràmides de Teotihuacan



Una mena d'especacle al carrer. Seguint la meva línia no vaig fer moltes fotos...

dilluns, 21 de març de 2011

Nou article a surtdecasa.cat i una mica de Spring Break

He estat un temps "desconectat" del bloc. Durant aquest temps m'han passat moltes coses, les més destacades és que he estat a Mèxic on m´he sentit tractat com a casa (Gracias Diego) i he pogut anar a un dels festivals de música més guapos que he estat mai, el South By Southwest d'Austin. D'això en parlaré amb més detall aviat, encara he de pair tot el que he viscut aquests últims deu dies. De moment us deixo la primera entrada del bloc de surtdecasa.cat. El meu article mensual ha passat a ser un bloc, o sigui que he augmentant en un 100% el nombre de blocs que tinc. Mentre no escric sobre el meu viatge a Mèxic us deixo amb un parell de fotografies per anar fent boca.

http://www.surtdecasa.cat/blogs/texas-de-lebre

TEXAS DE L'EBRE

Anar amb pijama a classe, disparar una metralleta, veure un partit de la NFL, jugar al beer pong, ser confos per una celebrity sud americana,menjar xiclet amb sabor de pastis de maduxia i nata, parlar en public davant de 200 nord-americans, rebre un email dient que hi ha un home armat amb una arma semi automatica al campus universitari, ser preguntat si al meu pais existeix el Microsoft Word, fer un treball amb ex francotirador, son algunes de les coses que he fet o he vist des de que visc a Texas. Si, si Texas, Texas. On Chuck Norris impartia lliconcs I jo intento entendre una mica millor el que es preguntaven els Lax’n’busto: que collons els donen per ser aixi? Si t’ha picat la curiositat I en vols saber una mica mes, just keep reading.


Tens Gana?

Tranquils, aquest no serà un article per parlar de com i què mengen els nord-americans. Després d’uns mesos aquí puc dir que menjar malament és barat, menjar normal és barat i menjar bé suposo que deu ser car perquè encara no he tingut l’oportunitat de fer-ho. Tampoc explicaré que aquí la seva idea de cuina és simplement una habitació amb un microones i una nevera. O que la cultura del menjar simplement no existeix. No esperen a ser tots a taula per començar, no tanquen la boca al mastegar i ni tan sols hi ha una traducció per dir Bon Profit. El més semblant és un fred Enjoy your meal.



Amb aquest text simplement vull parlar d’un altre tipus de gana. De les ganes de fer coses, de tirar projectes endavant, en definitiva de voler menjar-te el món. Poder estudiar als Estats Units és una magnifica oportunitat per conèixer millor la cultura nord-americana. Però també et facilita el contacte amb gent vinguda de totes les parts del món. Aquí coneixes indis, saudites, xinesos, iranians, mexicans amb perfils bastant diferents, però amb moltes; i quan dic moltes vull dir moltes, ganes de fer coses. Estudiants que d'aquí poc començaran a treballar als EEUU o als seus respectius països. I que ens agradi o no, competiran amb nosaltres per un tros de pastís que cada cop és més gran però més car.



Estic segur que la majoria dels països dels meus companys de classe milloraran, en molts casos gràcies a l'esforç de persones com ells i elles. El que ens hem de preguntar a nosaltres mateixos és si el desenvolupament d’aquestes zones del planeta, totalment legítim, tindrà algun efecte negatiu cap a nosaltres i els nostres. Sincerament espero que no, i que aquest món cada cop més connectat sigui una oportunitat per millorar per al màxim de gent possible vinguin d'on vinguin. I no pas una amenaça de caure cap avall. Però per que això sigui així, ens hem de posar les piles i tenir molt present que no tenir gana avui ens pot fer passar gana demà.





Piràmides de Teotihuacan. Un dels llocs més impressionants que he estat mai. Juro que no és Port Aventura.


Austin South By Soutwest. Milions de bandes tocant al carrer, bars, sales de concerts i a escenaris grans. I quasi tot de gratis!