dissabte, 29 de gener de 2011

Nou article al Surtdecasa.cat

Ara feia dies que no escrivia res. La veritat és que ha estat una mica per falta de temps i per falta de novetats al mateix temps. Bàsicament les novetats són que m´he canviat de casa, ara visc molt més a prop del centre i que les classes ja han començat. Aquest semestre igual pinta una mica més durillo (tinc una classe que m´he de llegir un llibre per setmana...), però també tinc en ment fer algun viatge i aprofitar al màxim els últims mesos d'estada als EEUU.

Us passo l'últim article que m´han publicat  surtdecasa.cat 

 http://www.surtdecasa.cat/idees/texas-de-lebre-2

TEXAS DE L'EBRE

 

Teach! I have a question!/ Em poses una canya, si us plau!


Què et semblaria si cada cop que vulguéssis entrar a una classe a la universitat pública haguéssis de pagar uns 70 euros? I ja ni en parlem del que et demanarien a una de privada.  Doncs aquesta és la situació que es viu, més o menys, als EEUU. On els estudiants són molt conscients de l'esforç que han hagut de fer ells mateixos o les seues famílies per poder assistir a classe. Aquest fet condiciona totalment l'ensenyament universitari nord-americà, on tothom vol aprofitar al màxim allò pel qual ha pagat. Això converteix els teus companys de classe en competidors, és a dir, algú amb qui has de competir però que, al mateix temps, us podreu transmetre coneixement l'un a l'altre. No us fareu els millors amics, però potser podreu posar en marxa un projecte conjuntament. 
 
A classe, la motivació és altíssima per part de tothom i, fins i tot abans que el professor hagi dit “Good morning”, els alumnes ja li han fet 4 preguntes. Aquest model universitari, però, té un punt feble realment important: és bastant complicat poder anar a la universitat si no ets un estudiant brillant, la teua família s´ho pot permetre o ets l'amo jugant a futbol americà.
 
Tot i que hi ha un molt bon sistema de beques, EEUU té un percentatge de llicenciats universitaris inferior a la mitjana dels països desenvolupats. Tot al contrari del que passa a l'Estat Espanyol, on tenim el major percentatge d'estudiants universitaris de la Unió Europea però al mateix temps, la taxa d'atur més alta dintre d'aquest col·lectiu respecte als nostres veïns. Un sistema que no aconsegueix posar cap universitat entre les 100 millors del món, on l'índex d'abandonament després dels dos primers anys d'educació superior és altíssim. Un sistema on els joves passen molts més anys que ningú a la universitat, pagada per tots. Fins i tot pels pares dels fills que mai posaran un peu a cap aula universitària. Un sistema, però, que ha desenvolupat una altra especialització en bars i campionats de “Haki”.
 
La universitat on jo vaig estudiar, era coneguda com l'únic bar que tenia una facultat a dintre. I va ser precisament allà, durant d'un torneig de Haki, on vaig sentir per primer cop una frase, que he tornat a sentir a l'altra part de l'Atlàntic: Si creus que l'ensenyament és car, prova amb la ignorància.

dissabte, 1 de gener de 2011

Tercer Article a Surtdecasa.cat

La gent de Surtdecasa.cat  m'ha publicat el tercer article. I això que som a dia 1 de gener!


http://surtdecasa.cat/idees/texas-de-lebre-1

The Alonzo González Syndrome

Quasi bé el 40% dels residents a l'estat de Texas són hispànics o tenen orígens mexicans o del centre del continent. Aquesta nova realitat ha fet que els cognoms Hernández o García siguin tan nord-americans com els Smith o Williams. La comunitat hispànica està guanyant poder dintre del país, però al mateix temps està esdevenint més complexa que mai.
A tots aquells que creuen el mur de manera il·legal buscant un futur millor i que no tenen cap noció de la llengua anglesa, se'ls hi ha d'afegir les segones o terceres generacions que només han conegut la vida de la part nord de la frontera. Dintre d'aquest segon grup hi trobem l'Alonzo González. Un company d'universitat, amb un nom típicament mexicà i amb un aspecte físic llatí al 100%.
L'Alonzo passaria totalment desapercebut a qualsevol ciutat llatino-americana, si no fos per un petit detall: no parla ni una sola paraula de castellà.
Durant molt de temps, la llengua castellana estava associada a la immigració, als “mojados”, i els pares hispànics (castellano parlants) parlaven als seus fills amb anglès perquè el seu fill tingués un futur millor que el seu. Creant d'aquesta manera una nova generació d'hispànics que tenen com a llengua materna, i en molts casos única, l'anglès.
Però això no és tot, ja que l'Alonzo té companys de classe blancs i de classe alta, que els seus pares van pensar que una de les maneres perquè el seu fill tingués un futur millor seria aprenent castellà des de petit. Així doncs, ens podem trobar amb un tal Miguel Hernández que no es capaç de dir “buenos días” i amb un Nick Thompson que parla un castellà més que correcte.
Aquest és un dels molts exemples de la fascinant complexitat de la societat nord-americana on, per exemple, tots els productes als supermercats estan etiquetats en anglès i castellà, però no per un respecte cultural directe sinó per una raó purament comercial. Aquesta és la manera amb la qual els nord-americans estan afrontant un dels reptes de les societats del futur, veurem com les encara la vella Europa.
De moment ja tenim dos coses en comú a banda i banda de l'Atlàntic: una alta taxa d'immigració i un gran mur que ens separa dels nostres veïns pobres del sud.






Feliç any nou a tots els que us assenyalo amb el dit.