Nou article al Surtdecasa.cat

Ara feia dies que no escrivia res. La veritat és que ha estat una mica per falta de temps i per falta de novetats al mateix temps. Bàsicament les novetats són que m´he canviat de casa, ara visc molt més a prop del centre i que les classes ja han començat. Aquest semestre igual pinta una mica més durillo (tinc una classe que m´he de llegir un llibre per setmana...), però també tinc en ment fer algun viatge i aprofitar al màxim els últims mesos d'estada als EEUU.

Us passo l'últim article que m´han publicat  surtdecasa.cat 

 http://www.surtdecasa.cat/idees/texas-de-lebre-2

TEXAS DE L'EBRE

 

Teach! I have a question!/ Em poses una canya, si us plau!

Què et semblaria si cada cop que vulguéssis entrar a una classe a la universitat pública haguéssis de pagar uns 70 euros? I ja ni en parlem del que et demanarien a una de privada.  Doncs aquesta és la situació que es viu, més o menys, als EEUU. On els estudiants són molt conscients de l'esforç que han hagut de fer ells mateixos o les seues famílies per poder assistir a classe. Aquest fet condiciona totalment l'ensenyament universitari nord-americà, on tothom vol aprofitar al màxim allò pel qual ha pagat. Això converteix els teus companys de classe en competidors, és a dir, algú amb qui has de competir però que, al mateix temps, us podreu transmetre coneixement l'un a l'altre. No us fareu els millors amics, però potser podreu posar en marxa un projecte conjuntament. 

 

A classe, la motivació és altíssima per part de tothom i, fins i tot abans que el professor hagi dit “Good morning”, els alumnes ja li han fet 4 preguntes. Aquest model universitari, però, té un punt feble realment important: és bastant complicat poder anar a la universitat si no ets un estudiant brillant, la teua família s´ho pot permetre o ets l'amo jugant a futbol americà.

 

Tot i que hi ha un molt bon sistema de beques, EEUU té un percentatge de llicenciats universitaris inferior a la mitjana dels països desenvolupats. Tot al contrari del que passa a l'Estat Espanyol, on tenim el major percentatge d'estudiants universitaris de la Unió Europea però al mateix temps, la taxa d'atur més alta dintre d'aquest col·lectiu respecte als nostres veïns. Un sistema que no aconsegueix posar cap universitat entre les 100 millors del món, on l'índex d'abandonament després dels dos primers anys d'educació superior és altíssim. Un sistema on els joves passen molts més anys que ningú a la universitat, pagada per tots. Fins i tot pels pares dels fills que mai posaran un peu a cap aula universitària. Un sistema, però, que ha desenvolupat una altra especialització en bars i campionats de “Haki”.

 

La universitat on jo vaig estudiar, era coneguda com l'únic bar que tenia una facultat a dintre. I va ser precisament allà, durant d'un torneig de Haki, on vaig sentir per primer cop una frase, que he tornat a sentir a l'altra part de l'Atlàntic: Si creus que l'ensenyament és car, prova amb la ignorància.